Informació Pràctica

Aquí no pretenem escriure una guia turística sobre el Marroc, doncs de ben segur que a internet mateix podeu trobar informació molt més completa i detallada de la que us podríem oferir. La nostra intenció només és intentar donar un cop de mà a tothom qui es vulgui aventurar a pedalar per aquest país i compartir informació i suggeriments que creiem que poden resultar interessants a l'hora de preparar el viatge.

Mapa de relleu. Cal recordar que el Marroc és un país molt muntanyós

Abans de res cal recordar que el Marroc és un país molt muntanyós. És cert que també hi ha grans planúries, però des del punt de vista ciclístic no tenen massa interès. Així doncs ens hem de treure del cap que és un país molt calorós  doncs encara que això sigui cert a moltes zones del país, probablement no ho serà tant allí on pensem portar a terme les nostres rutes en bicicleta. Malgrat que hi ha moltes regions muntanyoses de gran interès, la zona de l'Alt Atles és la més concorreguda i probablement la més recomanable si disposeu de pocs dies. Heu de pensar que saltareu colls propers als 3.000 metres i dormireu a pobles propers als 2.500 metres d'alçada, per tant...depenent d'on vulgueu anar, ja podeu canviar el xip si us pensàveu que passaríeu molta calor!

Quan anar-hi

Forta nevada pujant al coll de Tizi n'Tazazzert, al novembre del 2008

Depèn molt de la zona on vulguem pedalar. Si us decidiu per la zona de l'Alt Atles o Atles Mig és recomanable que hi aneu del maig fins a l'octubre, ambdós inclosos. Nosaltres hi hem pedalat un parell de vegades durant el novembre i els dos cops ens vam trobar amb força fred i  pistes nevades que ens van obligar a canviar el recorregut previst.

Pel massís del Saghro al novembre del 2008

Si voleu fer una travessa per la regió de l'Anti Atles, heu de pensar que us trobareu en una latitud més meridional i pedalareu per alçades inferiors a l'Alt Atles o Atles Mig, per tant les temperatures seran més altes i hauríeu d'evitar l'estiu. A l'hivern les nits són fredes, sobretot al sector més oriental on el clima és més continental, i el dia és ben curt, per tant l'hivern tampoc és molt recomanable, a no ser que tingueu planejat pedalar més al sud, en zones ja properes al desert.

Pedalant per l'Atles al novembre us pot sorprendre alguna nevada 

Nosaltres vam fer aquesta ruta a finals de novembre i, com ja expliquem a la primera part, vam haver de canviar l'itinerari a causa de l'excés de neu a les parts més altes de l'Atles, per tant recomanaríem fer una ruta similar començant un mes abans, és a dir a l'octubre. Si hem de ser sincers, vam passar més fred que calor!. A més a més els dies eren molt curts i hi havia poques hores per pedalar.

Salut i Visats

El concepte d'higiene difereix una mica del nostre

Per entrar al país no cal cap vacuna obligatòria ni treure's cap visat. A les ciutats trobarem hospitals moderns i preparats i farmàcies ben assortides. En canvi a les zones rurals el contrast és extrem, ja que costa molt trobar medicaments i les condicions higièniques són molt diferents a les que estem acostumats a casa nostra, per tant, haurem de prendre algunes mesures i portar una bona farmaciola per ser autosuficients, si més no per tractar-nos les dolències més lleus i habituals.

Sort que amb el fred no hi havia mosques!

Cal tenir especial cura amb l'aigua sense embotellar i ens haurem de guiar per l'instint i el sentit comú a l'hora de comprar menjar a les parades del carrer. De totes maneres, cap de les vegades que he estat al Marroc m'he pogut escapar d'algun dia de descomposició així que... no us oblideu dels antidiarreics!!
No us preocupeu per l'omnipresent te que us oferiran per arreu, doncs rarament us portarà cap problema ja que l'aigua segur que ha estat ben bullida.

Seguretat

Als poblats, la nostra bicicleta cridarà l'atenció dels marrecs

El Marroc és un país segur, especialment per les zones rurals, per on segurament transcorrerà la ruta que planegeu. La gent és tant pobre i modesta com noble i honesta. Com a tot arreu, s'ha de tenir més precaució a les zones turístiques i a les ciutats, però no més de la que tindríeu a qualsevol ciutat d'Europa, fins i tot diria que bastant menys! Cal tenir una especial precaució amb la canalla, sobretot quan van en grup i venen a xafardejar la bicicleta si està aparcada. Una vegada que ens vam despistar,  es van agenciar un conta quilometres, però parlant amb la gent gran del poble van renyar als marrecs i l'aparell va tornar a aparèixer. Tot sigui això!

Menjar 

Tajine d'ous amb olives

L'alta cuina marroquina potser és molt variada però, pedalant pel Marroc més profund el Tajine és el rei!!
En algun llogarret perdut ens trobàvem que només ens podien servir aquest plat, i la veritat es que està ben bo però... al final també cansa!
Sort que hi ha moltes maneres de preparar-lo i a vegades, a més a més del clàssic tajine de verdures amb pollastre (el qual a vegades costa de trobar), també n'hi havia d'ous amb kefta (carn picada amb especies), de prunes amb ametlles, de corder, de peix. Tots ells però cuinats al foc amb un  recipient de fang amb la característica tapa cònica. La veritat és que en vam menjar de molt bons, sobretot els cuinats a casa de la gent.

Cous cous, truita berber i pa marroquí. Que més es pot demanar?

El tajine és el plat més estès, però el cous cous és el plat nacional. Cuinat al vapor a base de sèmola de blat i acompanyat de verdures i carn, és el plat típic del Marroc. Fàcil de trobar en qualsevol restaurant turístic i habitual a les llars marroquines, no ho és tant als establiments del carrer dels pobles petits. És un plat consistent i una excel·lent bomba energètica per a pedalar hores i hores  sense parar!
El nostre esmorzar habitual era el que anomenàvem truita berber, que era una truita que ens servien en el mateix recipient on es feia (paella o cassola de fang) acompanyada d'un sofregit de ceba, tomàquet, olives, altres ingredients diversos i ...moltes espècies!

Coques de pa amb oli d'oliva

Un altre esmorzar tradicional que ens van oferir a les llars berbers són unes coques de pa recent fetes acompanyades d'oli d'oliva i mel.
La harira és la sopa marroquina  per excel·lència. Bastant fàcil de trobar en qualsevol establiment (encara que no tant com ens hagués agradat!), està feta a base de llegums i tomata i acostuma a estar boníssima. Senta especialment bé quan arribés tard, cansat i destemplat, després de pedalar durant hores.

Cuina de carrer: tajine, harira i amanida marroquina

Molts dels pobles per on passàvem amb la bicicleta no comptaven amb restaurants però sí amb parades de menjar al carrer o al mercat, on el plat estrella era, a més a més del popular tajine, els pinxos de carn a la brasa. Eren sempre molt barats i la carn molt gustosa, doncs era "ecològica" i estava  macerada amb espècies. Acostumen a ser de corder, pollastre, vedella o kefta (carn picada barrejada amb ceba també picada i espècies) i normalment s'acompanya d'una amanida, servida en un plat petit i tot tallat ben menut.

La cerimònia del te és tot un ritual

Ja sigui per esmorzar, dinar, sopar o a qualsevol hora, el que no falta mai és el "whisky berber", és a dir el te verd a la menta, molt calent i amb molt de sucre, servit amb la tetera tradicional. És una costum social tant estesa que de ben segur que no passarà un sol dia que no ens convidin diversos cops a prendre el te, ja siguin els pastors de l'Atles o els nòmades del desert. De fet és el símbol de la seva immensa hospitalitat, una excusa benèvola per a petar la xerrada i relacionar-se, sense presses, assaborint tots els passos d'un ritual cerimoniós,  poc concordant amb el ritme de vida del nostre món.

Dormir

L'hospitalitat de la llar berber

Si no teniu masses manies dormir no acostuma a ser un problema al Marroc. A les ciutats, pobles grans i llocs turístics, sempre hi ha hotels, pensions, riads o albergs a on dormir. A la resta de llocs gairebé sempre ens convidaran a passar la nit en alguna humil llar marroquina, ja sigui en una rústica casa de fang d'un poble perdut per l'Alt Atles, en una balma d'un pastor de cabres berber o en una haima d'un nòmada del desert. No tindrem intimitat, ni aigua calenta, ni un llit tou, però a canvi podrem gaudir de l'autèntica hospitalitat marroquina.

Quan estàs cansat qualsevol llit és prou bo per dormir

Als llocs on la influència del turisme ja hagi arribat potser no serà una hospitalitat del tot desinteressada, però allí on no hi paren ni els tours organitzats ni els 4x4 de luxe, la gent ens obrirà les portes de casa i els seus cors amb un somriure a la boca, ens mostrarà les seves costums i ens respectarà les nostres sense jutjar, només amb un gest de curiositat, oferint-nos un té que, a manca d'un enteniment verbal, farà de pont entre dos cultures tant distants però tant miscibles quan la tolerància és la única arma que s'esgrimeix.
De totes les regions muntanyoses del Marroc, la de l'Alt Atles és la que compta amb més albergs i allotjaments, de manera que es pot planificar un itinerari de varis dies sense haver de portar la tenda de campanya (nosaltres no en portàvem). A la resta seria molt recomanable portar-ne ja que pràcticament no hi ha allotjaments i la distància entre pobles a vegades pot resultar massa gran. 

Idioma

La comunicació no sempre es fàcil

Al Marroc hi ha dues llengües oficials, l'àrab  i el francès, però curiosament les més parlades són el àrab marroquí (una variant de l'àrab estàndard) i el berber. L'àrab estàndard és la llengua administrativa, religiosa i la que s'aprèn més a les escoles. El francès és una herència del recent protectorat i està també molt estès a l'administració i l'ensenyament. Representa l'obertura a occident i a la modernitat i per això és una llengua coneguda a les ciutats i àrees urbanes, sobretot pel jovent. Hi ha moltes zones rurals on hi ha molta gent que no el parla, però normalment els joves sí que ho fan. Només en alguns llocs més recòndits ens hem trobat que no el parlava ningú, ja que els nens ni tant sols anaven a l'escola.

Molts nòmades només parlen berber

L'àrab marroquí és una variant de l'àrab estàndard i és la llengua més emprada a casa i al carrer, si més no a les ciutats. A les zones rurals en canvi, la llengua més parlada és el berber (o amazigh) sobretot a les regions més muntanyoses, on moltes vegades és l'únic idioma que coneixen. És la llengua més antiga del Marroc, es creu que ja es parlava al neolític, i consta de tres variants, el tarfit, parlat el nord-est  sobretot a les muntanyes del Rift, el tamazight, parlat a l'Atles Mig, el nord de l'Alt Atles i al sud-est del país, i el tachelhit, al sud de l'Alt Atles, gran part de l'Anti Atles i al sud-oest del país, per la zona de Sidi Ifni. Com que el berber és la llengua que més es parla per les regions per on transcorren la majoria de rutes amb bicicleta de muntanya, és molt interessant aprendre algunes paraules per poder-se comunicar mínimament.

Bicicleta i Equipatge

Trobarem pistes de tots els tipus

L'encant d'un viatge en bicicleta pel Marroc radica en evitar les carreteres més transitades i pedalar per les regions més agrestes i recòndites, on el paisatge i les costums ens resulten més exòtiques i, en definitiva, més espectaculars. Si viatgem amb aquestes premisses ens veurem obligats moltes vegades a rodar per pistes pedregoses i en mal estat. Per sort no sempre serà així, ja que moltes de les pistes per les que vam passar eren de bon rodar.

Falta molt?

Pedalant per l'Atles marroquí ens trobarem de tot, així que la millor manera d'estar preparat per tot és portar una bici tot terreny (btt), ja que pedalarem per pistes de molt bon rodar, però segur que també n'hi haurà de bastant precàries i en mal estat.
Així doncs és més que recomanable que la bici porti suspensió, si més no al davant, i que els pneumàtics no siguin de cicloturisme sinó d'autèntic btt, amb tacs i una amplada de 2.0 i fins i tot 2.1 al davant.

Pistes en mal estat

És important també no portar una bici molt complexa tecnològicament, no només per no cridar l'atenció més del necessari, que també, sinó per poder resoldre més fàcilment les avaries que ens puguin sorgir. Per això nosaltres preferim portar una btt sense suspensió posterior, per la fiabilitat i, a més a més, per que en una doble resulta més complicat posar-hi alforges. Seguint amb la mateixa filosofia tampoc és massa recomanable portar frens hidràulics, ja que qualsevol entrebanc mecànic pot suposar un autèntic mal de cap.

Amb poques modificacions és suficient

No és necessari realitzar masses modificacions a una bicicleta de sèrie, tot i que nosaltres vam fer les següents:
- posar un seient més ample i còmode que el que utilitzem habitualment
- posar uns punys ergonòmics o uns altres punys d'espuma a sobre dels vells
- posar un segon portabidó
- portar pedals convencionals amb estreps

Qualsevol moment es bo per compartir un te

Lo de no portar pedals automàtics és molt personal i depèn de la filosofia de viatge que es tingui. Si es fa un viatge curt, amb un ritme de pedaleig intens i amb poques parades potser valdrà la pena portar pedals automàtics, però nosaltres acostumem a parar bastant, ja sigui per visitar un poblat, menjar en algun garito o simplement parlar amb la gent, fer fotos o entrar a casa d'algú a compartir un te. Ens resulta més còmode portar pedals convencionals (i a més amb un parell de bambes polivalents en tenim prou per a tot). 

La posició de conducció també ha de ser còmoda, de manera que és molt recomanable portar manillar de doble alçada i una potència amb un angle ben obert, que no us faci estar amb el tronc massa inclinat.

Les alforges han de ser impermeables

A l'Atles, com en totes les regions muntanyoses, el desnivell acumulat al llarg del dia serà considerable  així que és molt important a l'hora d'omplir les alforges mirar de minimitzar al màxim el pes. Aquest és un punt clau per poder gaudir plenament d'un viatge en bicicleta, no només pel Marroc, sinó per qualsevol regió muntanyosa del món.

No pretenem fer cap llista de viatge, ja que és quelcom molt personal i en podeu trobar moltíssimes a internet, però volem remarcar que cal mirar d'agafar només el més imprescindible i alguna cosa menys.

Nosaltres portàvem, a més a més de roba polivalent per pedalar, farmaciola, necesser i tovallola, eines i recanvis per a la bici, alguna guia de viatge, menjar i beure, i altres elements varis com cremes solars, càmera de fotos, gps, etc.
En aquest viatge no portàvem tenda, ni sacs, ni fogonet. La infraestructura d'allotjaments a l'Alt Atles no és impressionant però sí suficient. Nosaltres vam haver de dormir en alguna casa berber alguna nit, però si es planifica bé el viatge, és possible fer coincidir cada final d'etapa amb algun allotjament. I més avui en dia, amb tota la informació que circula per la xarxa! Una eina excel·lent per a planificar itineraris per aquesta zona és el llibre Transatlas. Marruecos en btt de Jorge Diví Castellón, tot i que l'any que vam fer aquest viatge, el 2008, no existia.

Per acabar... el més important!!

Les condicions climàtiques no són sempre les millors

Bé, ara ja només falten les ganes de pedalar i la motivació ! La veritat és que viatjar amb bicicleta és dur, la exigència física és alta i les incomoditats són moltes, però les experiències viscudes, la relació amb el paisatge i el tracte amb la gent compensen sobradament, si més no al final del viatge, quan ho valores tot en conjunt, doncs hi ha moments de pluja i fred, de problemes mecànics o de cansament infinit que et preguntes que collons hi fas allí. Però tal com diuen, tot el que no mata et fa més fort, així que amb   voluntat, improvisació, capacitat d'adaptació i una mica de sort, tot s'acaba superant.

Que collons hi faig aquí? 

El fet de no saber moltes vegades a on acabaràs el dia, si dormint en un alberg, a la tenda o a casa d'algú, també té el seu encant i, a més a més et fa veure com viatjar en bicicleta desperta la simpatia de molta gent senzilla que et veuen, no com un turista pretensiós, sinó com algú proper amb qui petar la xerrada. Dependre totalment del temps i de la gent, de la seva bona voluntat i hospitalitat, t'obliga a ser humil i a anar sense fums per la vida (en bici mai més ben dit!), sobretot quan tens algun problema (mecànic, de salut o de mal temps) i estàs perdut enmig del no res, ja que sempre apareix algú disposat a donar-te un cop de ma a canvi de res. Donar i rebre sense diners sempre enriqueix, al que dóna i al que rep, i potser és per això que viatjar en bicicleta et fa sentir tant ric sense portar gaires diners.

La vida no es mesura per les vegades que respires, sinó per les vegades que et deixen sense alè...

Pel dematí, quan et despertes ben lluny de casa i dels teus, el sol et pica l'ullet i et desitja sort, recordant te  que a fora t'espera tot un món pe descobrir.
Cada dia és una nova i petita aventura on el paisatge transcorre a un ritme assimilable per la nostra ment, els fets i les imatges es poden anar digerint sense presses, assaborint els petits moments que et regala la vida, la mirada curiosa d'un agricultor que aixeca el cap per a veure't passar, el somriure transparent que et regala un infant en resposta a la teva salutació, la brisa resseca del desert que t'asseca els llavis o la pluja gelada que et fueteja la cara i es barreja amb la suor. Petits grans instants que impregnen l'ànima del qui avança sense presses, sense barreres...

Paisatges grandiosos

Paisatges grandiosos que no imaginaves, que potser no tornaràs a veure mai més però que queden gravats a la retina  per sempre més, fent possible que alguna nit, des de casa, a molts kms de distància, puguis reviure el moment, tant sols tancant els ulls, mentre un somriure dolç se't dibuixa a la cara.
Aquests instants són els que et recorden que la vida no es mesura per les vegades que respires sinó per les vegades que et deixen sense alè...

El ritme de la bici permet absorbir tots els detalls

I si em permeteu citar un tros del pròleg que vaig escriure al llibre Alta Ribagorça, 17 excursions en Btt: "Tot viatge físic és també un viatge interior, doncs no es tracta d’anar quan més lluny millor sinó de fer-ho amb els ulls ben oberts i l’ànima com una esponja, capaç d’absorbir tots aquells detalls que la nostra curiositat és capaç d’apreciar. I viatjar es pot fer per terres exòtiques de regions llunyanes però també per mil indrets fascinants del nostre petit país i, fins i tot, pels suburbis de la nostra ciutat. El viatge en totes les seves formes i dimensions pot ser molt enriquidor, dependrà sobretot de la nostra actitud."

Per això us animo a posar el rumb cap allí on indiqui aquell explorador que tots portem a dins i a viure el present amb tota la intensitat. 

Per il·lustrar millor aquest pensament, citaré el que va respondre Ghandi quan li van preguntar què li sorprenia més de la humanitat:

"Els homes, que perden la salut per ajuntar diners i després perden els diners per recuperar la salut,
i que per pensar ansiosament en el futur, obliden el present,
de manera que acaben per no viure ni el present ni el futur,
viuen com si mai anessin a morir i moren com si mai haguessin viscut"

Així que deixeu volar la imaginació, somieu i recordeu que els somnis són les úniques mentides que poden deixar de ser-ho, per tant, com va dir el prolífic i agut escriptor nord americà Ambrose Bierce:

 "Si desitges que els teus somnis es fagin realitat: desperta!"

Au doncs, és l'hora de preparar la motxilla, muntar el cavall de ferro i sortir a explorar!
Només depen de vosaltres.

Sort i bones pedalades ! 

FINS LA PROPERA !!